Dotze pàgines amb els següents apartats: I. L'estoïcisme; II. Marc Aureli; III. Les Meditacions; IV. La tradició de l'obra de Marc Aureli; V. Presència de Marc Aureli als Països Catalans; VI. La traducció present; VII. Arbre genealògic de Marc Aureli; VIII. Bibliografia.
L’estoïcisme 
L’estoïcisme aparegué a l’època hel·lenística a partir del segle IV aC i continuà fins al segle III dC, ben entrada l’època imperial romana. Els orígens coincideixen amb els grans canvis polítics que es produïren en el món grec, derivats de la conversió de les ciutats-estats o πόλεις póleis com estats autònoms en municipis provincians que formaren part d’un món globalitzat o imperi universal, controlat o bé per Alexandre el Magne o bé pels monarques hel·lenístics que els succeïren. Es crearen grans ciutats cosmopolites, com Alexandria, Antioquia, Pèrgam, etc., on vivien persones de procedència diversa, desvinculades del seu lloc d’origen, les quals oferien la seva capacitat productiva a qui els pagués millor. Es respirava una sensació de desarrelament i al mateix temps la barreja de races afavoria la consciència d’unitat del gènere humà.
Els corrents filosòfics que es generaren en aquesta època, a banda de l’escola platònica i la peripatètica, foren el cinisme (caracteritzat pel seu tarannà provocador, contracultural i antisistema), i l’epicureisme i l’estoïcisme, que intentaven oferir a l’ésser humà l’ataràxia o tranquil·litat espiritual.
El moviment estoic trobà un clima propici a Roma en el moment en què s’estava gestant l’imperialisme globalitzador de l’època republicana gràcies sobretot a l’expansió militar imparable al voltant de tota la Mediterrània. Quan aquest imperialisme insaciable es tragué la màscara republicana, aparegué el sistema autocràtic inaugurat per August que es coneix amb el nom d’Imperi. Amb els seus alts i baixos, l’estoïcisme es mantingué com el sistema filosòfic més adient en aquest món universalista en el qual les fronteres eren molt llunyanes des del centre estant. És a dir, des de Roma. Precisament el moment de la davallada i de la pràctica desaparició de l’estoïcisme coincideix amb la gran crisi que precedí l’ensorrament de l’imperi romà.
El pare de l’estoïcisme fou Zenó de Cícion (333-263 aC), un xipriota que impartí la seva doctrina a Atenes, a l’estoa Pècila, uns porxos de l’àgora pintats per Polignot. No gaire lluny, al Jardí, Epicur de Samos (341-270? aC) hi ensenyava la filosofia del plaer, l’atomisme i la casualitat del cosmos, en oposició a la doctrina de la virtut, de la racionalitat i de la providència predicada per Zenó. Altres successors destacats de la primera etapa de l’estoïcisme foren Cleantes d’Assos (303?-233 aC) i Crisip de Solos (277?-204? aC).
Durant els segles II i I aC es desenvolupà el denominat estoïcisme mitjà, que rebé les influències del platonisme de la Nova Acadèmia i de l’aristotelisme, amb un clar predomini dels temes morals. Hi destacaren Paneci de Rodes (185?-110 aC), que sojornà a Roma entre el 145 i 130 aC, on exercí una gran influència en la societat romana, sobretot dins del cercle dels Escipions, i Posidoni d’Apamea (136-51aC), que no es limità a aprofundir en la vida interior de l’ésser humà, sinó que donà un to omnicomprensiu i enciclopèdic als seus ensenyaments. Entre els seus deixebles cal esmentar personatges com Ciceró i Pompeu, i entre els qui se sentiren impactats per la seva obra figuren els noms de Sal·lusti, Cèsar, Tàcit i Plutarc.
Finalment, a partir del segle I dC, aquest corrent filosòfic s’assentà a Roma, s’assimilà a les tendències pragmàtiques de la civilització romana i entrà en la darrera fase o estoïcisme nou, preocupat exclusivament per qüestions ètiques. Cal destacar tres grans personalitats. La de Luci Anneu Sèneca de Còrdova (4 aC-65 dC), que s’ocupà de la misèria de l’ésser humà enfrontat a l’adversitat de la vida, a l’atac de les passions i del mal, tot cercant en la solitud el refugi de la saviesa i considerant la mort com a compromís final de la consciència. La d’Epictet de Hieràpolis de Frígia (50?-138), del qual conservem el seus ensenyaments gràcies al recull que en féu el seu deixeble Arrià de Nicomedia, caracteritzats pel distanciament del món, pel menyspreu del plaer, del dolor i de la mort, per l’ascetisme i la superació de totes les passions. I, finalment, la de Marc Aureli, del qual ens ocuparem més avall.
Malgrat que l’estoïcisme anà davallant durant el segle III, tal com s’ha dit, cal tenir present que el seu influx es deixà sentir en la vida i el pensament de molts dels qui es preocuparen sobretot de l’ètica, com els neoplatònics i molts Pares de l’Església. També, en molts aspectes, la doctrina estoica coincideix amb la de gairebé tots els pensadors de totes les èpoques que s’han interessat pels temes ètics. Només cal recordar que quan parlem d’estoïcisme en un sentit ampli, a tothom li vénen al cap idees com la impassibilitat davant les adversitats, la indiferència davant del plaer o del sofriment, la capacitat de suportar amb fermesa tots els contratemps i desventures, etc.
Marc AureliEl nostre filòsof naixé a Roma el 26 d’abril del 121 dC. Dels seus dos besavis rebé el nom de Marc Anni Catili Sever. Als voltants del 130 perdé el seu pare i fou adoptat pel seu avi patern Marc Anni Ver, que li donà el seu nom i s’encarregà que rebés una formació sòlida en retòrica i filosofia.
L’emperador Adrià quedà impressionat per la serietat del jove Marc i l’anomenava familiarment Verissimus. Per consell del mateix Adrià, el seu fill adoptiu Antoní el designà successor juntament amb Luci Aureli Ver. En morir Adrià el 138, rebé d’Antoní Pius el títol de cèsar i el seu nom esdevingué Marc Eli Aureli Antoní.
Nomenat cònsol el 140, es consagrà completament a la filosofia i participà en les tasques de govern al costat del seu pare adoptiu, el qual el 145 li donà per esposa la seva filla Faustina. Malgrat la fama de dona frívola, hi tingué catorze fills. Així, doncs, Marc Aureli, a més de nebot polític d’Antoní Pius, en fou gendre i fill adoptiu. Finalment, després de la mort d’Antoní Pius, esdevinguda el 161, pujà al tron amb el nom de Marc Aureli Antoní, quan ja havia arribat a la quarantena, tenint com a company de govern el seu germà adoptiu Luci Ver durant vuit anys.
Bona part del seu regnat, que durà gairebé vint anys, Marc Aureli estigué ocupat en guerres no desitjades en defensa de les fronteres de l’imperi. El 161, en envair el país dels parts i Síria, Marc Aureli confià la direcció de les operacions militars a Luci Ver, que delegà la responsabilitat a Avidi Cassi, mentre ell es lliurava a la disbauxa i a la vida dissoluta. Acabada la guerra el 165, la pesta importada d’Orient féu estralls per tot l’imperi.
Entre el 167 i 168, els dos emperadors Marc Aureli i Luci Ver hagueren de fer front als marcomans a Pannònia i al Nòric (avui part occidental d’Hongria i Àustria). El problema germànic continuava provocant maldecaps a Marc Aureli. Un cop mort Luci Ver el 169, Marc Aureli hagué de marxar de Roma i s’establí a la riba del Danubi, a Carnúntum, durant tres anys, per dirigir personalment les campanyes militars. Els marcomans foren obligats a desallotjar Pannònia i, al cap de no gaire temps, en el 174, aconseguí la victòria sobre els quads i els sàrmates, que fou commemorada en els baixos relleus de la columna Antonina que encara es conserva a la Piazza Colonna de Roma. Tanmateix, ben aviat, el 175, assabentat de la insurrecció de les tropes d’Àsia comandades per Avidi Cassi, es traslladà cap a Orient on ja trobà l’usurpador assassinat per un centurió.
Després de la mort de la seva esposa Faustina en un llogarret d’Àsia Menor, s’aturà a Atenes on fundà quatre càtedres de filosofia encarregades a cadascuna les escoles més importants de la ciutat.
Celebrat el triomf a Roma el 176 i després d’associar al poder el seu fill Còmmode el 177, al cap d’un any esclatà de nou la guerra germànica i n’hagué d’assumir personalment la direcció de les operacions. No fou per gaire temps, perquè el 17 de març del 180 moria de malaltia a Sírmium vora el riu Sava (l’actual Sremska Mitrovica) o potser a Vindobona (Viena), deixant l’imperi al seu fill Còmmode, indigne successor del seu pare.
Tenint en compte les vicissituds de la seva vida, es pot dir de Marc Aureli que fou un home que sempre va actuar a consciència, encara que la sort no el va acompanyar gaire.
Les Meditacions Marc Aureli és un dels pocs emperadors les obres escrites dels qual han sobreviscut a la seves activitats de govern. A part d’algunes cartes i fragments de discursos en llatí, la fama literària i filosòfica prové dels seus apunts escrits en grec en els atribolats anys del final de la seva vida. Pel que sembla, l’autor no havia pensat fer-los públics. Els antics els esmentaven amb diversos títols, entre els quals s’im
posa Τὰ εἰς ἑαυτὸν (βιβλία) Tà eis heautòn (biblía), és a dir, (Llibres) a ell mateix. En les traduccions a les llengües modernes han aparegut diversos noms, com
Meditacions,
Reflexions,
Pensaments,
Records,
Sol·liloquis,
Notes personals,
Observacions a ell mateix (Selbsbetrachtungen), etc.
Aquesta obra està dividida en dotze llibres i conté aforismes, reflexions molt concises i, de vegades, obscures, sense cap ordre sistemàtic i sovint amb un cert grau d’imprecisió. Els estudiosos de l’obra han discutit sobre la seva datació a partir dels pocs fets que hi són esmentats. En general, es creu que aquestes meditacions foren redactades entre el 166 i el 180. Fins i tot hi ha arguments que fan pensar que el llibre I, on recorda amb gratitud la pròpia família i els seus mestres, fou escrit en darrer lloc i que el llibre II correspon als anys de la darrera campanya contra les invasions de la frontera danubiana entre el 177 i 180.
Es pot afirmar amb força seguretat que aquestes meditacions, extretes dels dietaris o dels apunts personals de l’emperador, foren copiades gairebé sense cap criteri editorial. Per això tenen aquest caràcter tan íntim i personal. De fet, l’activitat pública i mundana de Marc Aureli ja fou recollida en el seu moment pels annalistes i historiadors contemporanis, tot i que en la seva major part s’ha perdut.
En l’obra de Marc Aureli, no hi trobem cap indici de polèmica envers la religió tradicional. Per a ell, déu (o els déus) no és altra cosa que la denominació popular de la raó còsmica, en la qual creu malgrat totes les amargues experiències personals o polítiques. La vida és com una lluita i un pelegrinatge vers allò que és desconegut, i la glòria d’aquest món és l’oblit. Davant d’aquest estat de coses, el que cal fer és seguir sempre el guia interior que es regeix pels principis de la filosofia.
El nostre filòsof considerava l’univers com un organisme unificat, animat per la raó divina que hi era immanent. Per això recorda que cal viure segons la naturalesa, perquè l’ésser humà només trobarà la llibertat tot reconeixent l’ordre universal i intentant de reconciliar-s’hi i fins i tot d’unificar-s’hi d’una manera voluntària i conscient. De la unitat de l’univers, en deriva el benestar col·lectiu i individual, perquè tant l’un com l’altre són interdependents. Per això s’explica que tot sovint invoqui la solidaritat entre els humans. Aquest pensament s’adiu perfectament amb l’estat de coses en el qual es trobava l’imperi a la segona meitat del segle II. Tota la iniciativa corresponia a l’emperador i als qui l’envoltaven. Dins la grandiosíssima extensió de l’imperi, ningú, llevat d’algun general rebel com Avidi Cassi, no podia fer res sinó sotmetre-s’hi.
Una cosa diferent era el clima que es respirava més enllà de les fronteres danubianes, on arribava a través de petites escletxes el suposat estat de benestar del món controlat per l’imperi romà. Tant Marc Aureli com, amb anterioritat, Epictet predicaven l’evangeli de la paciència més que no pas el de l’esperança en un món que a partir de les dades històriques i arqueològiques que conservem semblava ric i opulent.
Tanmateix, segons l’historiador Rostovtseff, el benestar de les ciutats era realment efectiu per a una minoria reduïda de la societat de classe alta. La gran massa de la població ciutadana tenia uns ingressos ben minsos o bé vivia en la pobresa més extrema. Cal recordar que tenim poques dades pel que fa a la població agrícola, tot i que sabem que molts llocs d’Itàlia es quedaven sense conreus per la importació massiva de productes llunyans, molt més barats. A més, bona part de la població de Roma subsistia gràcies a la distribució de cereals procedents de les províncies. També cal tenir en compte el problema de l’esclavitud, institució per la qual determinats individus, privats de qualsevol capacitat jurídica, eren considerats béns materials que formaven part de la propietat d’un patró.
Un dels temes preferits per Marc Aureli és el de la transitorietat i de la vacuïtat de les coses humanes. El fet de posar en relleu la majoria dels anhels dels humans com a fruit de la vanitat és una bona preparació per a la mort. Per a la mentalitat estoica, la mort és un esdeveniment natural que forma part de l’ordre de l’univers. Un cop produïda la defunció, el cos serà retornat als elements primaris, i l’ànima anirà a parar a la comunitat natural dels éssers racionals dotats d’esperit diví.
Conservador com a pensador, Marc Aureli es limità a seguir la tradició estoica reformulada per Posidoni, però es pot dir que reeixí en la proclamació de la vella doctrina de la resignació amb una nova intensitat de sentiment religiós i moral en un estil que molt sovint és lapidari. Per això, les
Meditacions de Marc Aureli constitueixen un breviari idoni per a totes les persones de totes les èpoques que tinguin una sensibilitat contemplativa afinada i que no se sentin temptades per la intriga entre els éssers humans que tenen al seu voltant.
La tradició de l’obra de Marc AureliTenim constància que l’obra de Marc Aureli ja era coneguda per alguns autors del segle IV, però no tornem a tenir testimonis que en parlin fins al segle X. De principis d’aquest segle es conserva una carta de l’humanista i bibliòfil bizantí Aretas, que després ocuparà la seu episcopal de Cesarea de Capadòcia, en la qual comunica a Demetri, arquebisbe d’Heraclea, que li envia un manuscrit molt deteriorat de l’obra de Marc Aureli. També a la segona meitat del segle X, el lèxic enciclopèdic bizantí Sudas ens proporciona vint-i-cinc citacions extretes de diversos llibres de les
Meditacions. Així mateix, l’erudit bizantí del segle XII Joan Tzetzes fa al·lusions a l’emperador filòsof en el seu llibre
Històries, escrites en vers, que es coneix amb la denominació de
Quilíades.
De fet, el text grec que conservem es basa fonamentalment en dos còdexs. D’una banda, el manuscrit Palatí (P), actualment perdut, que també és anomenat
Toxitanus, denominació derivada de l’hel·lenització del cognom del tirolès Michael Schütz (‘arquer’, si el catalanitzéssim), que facilità el còdex, procedent de la biblioteca d’elector del Palatinat, a Andreas Gesner per tal de fer l’
editio princeps el 1559 a la ciutat de Zuric. Juntament amb el text grec, aparegué la traducció llatina de l’augsburguès Wilhelm Xylander, forma hel·lenitzada del cognom alemany Holzmann (més o menys ‘fuster’, si el catalanitzéssim). I, de l’altra, el còdex
Vaticanus Graecus 1950 (A), que afortunadament encara es conserva. Es tracta d’una còpia del segle XIV, coneguda pels erudits des del segle XVII, ja que ens n’ha pervingut una traducció italiana feta el 1675. També es conserven altres manuscrits menors i parcials que constitueixen un ajut per a l’establiment del text, entre els quals hi ha el
Darmstadtinus 2773 (D) i el
Parisinus 319 (C).
Entre les diverses edicions posteriors de l’obra de Marc Aureli, n’esmentarem dues. La de Thomas Gataker, amb una nova traducció llatina, apareguda a Cambridge el 1652, a partir de la qual encara es fan servir la divisió i la numeració dels capítols proposada pel seu editor. I l’edició de J.-P. De Joly, publicada a París el 1774. En aquest darrer cas, s’edità el text grec tenint en compte per primera vegada el còdex Vaticanus i la versió de l’editio princeps, procedent del còdex Toxitanus desaparegut, tal com s’ha dit abans.
Presència de Marc Aureli als Països CatalansA casa nostra tenim la sort de tenir testimonis de l’emperador filòsof des de l’època romana. S’ha conservat un retrat de Marc Aureli que, juntament amb el del seu germà adoptiu Luci Ver, ara es conserva al Museu Nacional d’Arqueologia de Tarragona. Tots dos deurien formar part de l’ornamentació oficial del conjunt monumental del fòrum provincial. És a dir, de la plaça de representació que hi havia a la segona terrassa de la part alta de Tàrraco, ja que foren trobats el segle XIX dins d’un pou d’aquesta zona juntament amb fragments d’estàtues toracades i restes d’època visigòtica. El retrat ens mostra un Marc Aureli bastant jove. Els cabells que li emmarquen el cap són ondulats i amb petits flocs molt trepats. Té el front enfonsat i els ulls ben delineats amb la pupil·la ben marcada. Porta bigoti i barba, fet característic de molts altres retrats seus. Els trets jovenívols i el fet que formi conjunt amb el de Luci Ver fan suposar que reflecteix la fesomia de l’emperador durant els primers vuit anys del seu regnat.
També al Museu Frederic Marès de Barcelona es conserva una petita reproducció de l’estàtua eqüestre de Marc Aureli de l’antiguitat que Miquel Àngel posà al bell mig de la plaça del Capitoli de Roma. La que ara es pot contemplar a Roma és una rèplica, ja que l’autèntica es troba en una bellíssima sala dels Museus Capitolins. La reproducció del Museu Marès és de dimensions modestes, ja que només mesura 21’5 / 20 / 10’5 cm. Se sap que fou adquirida al mercat antiquari i que formà part del museu abans del 1955. Els entesos creuen que es tracta d’una reproducció feta entre els segles XVI i XVIII.
Pel que fa a les traduccions en català de les
Meditacions de Marc Aureli tenim la de Joan Leita, apareguda a Barcelona el 1983. També hi ha diverses versions castellanes, algunes fetes per persones nascudes als Països Catalans, com la de Miquel Dolç, que porta per títol
Soliloquios (Barcelona, 1945); la selecció d’A. C. Gavaldà (Palma de Mallorca, 1956); i la de Ramon Bach Pellicer (Madrid, 1977).
La traducció present Aquesta traducció ha estat feta seguint el text grec establert per A. I. Trannoy a la col·lecció “Les Belles Lettres”, el qual és reproduït encarat a la part esquerra. Els capítols, sobretot els més llargs, han estat estructurats en diversos paràgrafs que no corresponen a cap tradició manuscrita sinó a la voluntat d’oferir al lector una lectura encara més amena.
Agraeixo sincerament al meu fill Joan els suggeriments que han millorat notablement aquesta traducció. I agraeixo també molt sincerament a en Joan Tello la tasca feixuga (i gens fàcil) de corregir les errades i estructurar el text, i la cura tan diligent i primmirada a l’hora de revisar, supervisar i harmonitzar el conjunt de l’obra.
Joan Alberich i Mariné.
Barcelona, tardor del 2008.
